Inici   
Restauracio art
TALLER DE RESTAURACIÓ D'ART NEUS CAMPMANY 

RESTAURACIÓ DE LA COL.LECCIÓ DE CERÀMICA DEL MUSEU MUNICIPAL VICENÇ ROS DE MARTORELL


ANTECEDENTS

En aquest treball ens trobem amb unes peces de ceràmica catalana de procedència desconeguda, que pertanyen a final del segle XVII, al XVIII i al XIX. Es tracta d'una part de les rajoles de la col.lecció particular del senyor Vicenç Ros que l'any 1964 va donar al poble de Martorell.
Va recopilar al llarc de mitja vida una gran quantitat de rajoles de procedència molt diversa i les va distribuir en els espais formant composicions al seu gust. El pas del temps, les males condicions mediambientals de l'edifici (antic convent de caputxins del segle XVII) i el consegüent deteriorament dels materials exposats van fer necessari l'inici de la restauració. El 1988 es va posar en marxa un projecte de rehabilitació del Museu Vicenç Ros i van començar les obres de restauració. A final de 1993 es van aturar.
L'any 1995 es va iniciar un nou projecte d'adequació de les sales del Museu Municipal Vicenç Ros i el març d'aquest mateix any comença la nova fase de restauració que detallem en aquesta memòria.


DESCRIPCIÓ DEL MATERIAL

Són vuit arrambadors, una capelleta amb la imatge de la verge de Montserrat, dos sòls, dos arcs i laterals de composició lliure. Les rajoles es presenten emmagatzemades en caixes de fusta en conjunts de vint rajoles protegides amb la tela d'arrencament i separades l'una de l'altra amb plàstic de bombolletes i classificades numèricament de manera que es puguin reproduir les composicions en els seus espais originals.
Predominen les rajoles de dibuix tancat: estel de vuit puntes, amb gresolets, amb fruites, verdures, flors, rosa dels vents... I les de mostra: de la vela, del "clavell", del "fregall", amb fulles d'acant i amb altres elements vegetals. Totes tenen una decoració policromada.
La tasca ha consistit a deixar les rajoles restaurades i preparades per vestir les parets de la mateixa manera que el senyor Vicenç Ros les va col.locar.

ESTAT DE CONSERVACIÓ I PROCÉS DE RESTAURACIÓ

Les rajoles ens les trobem cobertes per la part de la ceràmica amb tela de cotó adherida amb acetat de polivinil. La primera operació va consistir a retirar aquesta tela amb vapors d'aigua. Un cop treta la tela, es va apreciar que les rajoles tenien diferents tipus de deteriorament, a causa del pas del temps i de les intervencions dels anys quaranta i de les que es van portar a terme l'any 1989. Això va fer plantejar diferents estratègies de restauració segons les afeccions que patien i que tot seguit esmentem.

Dessalinització

Quan es va plantejar la restauració de les composicions es va pensar en el procés de dessalinització de les rajoles, però quan van quedar sense tela es va veure que el mètode seria molt més agressiu que preventiu. Cal afegir que a primera vista no s'observaven sals, però sí que es podia veure el mal que havien fet quan hi van ser (despreniments, craquelats i manca de capa superficial). A aquestes ceràmiques sembla que se'ls va aplicar un primer tractament de neteja i consolidació del vidrat deteriorat. D'aquesta manera, es va eliminar l'evidència de sals. El millor tractament preventiu perquè les sals no proliferin és el manteniment de la ceràmica en unes condicions ambientals estables, és a dir, una temperatura entre 18 C i 20 C i una humitat relativa del 65% aproximadament. Actualment el MVR està proveït de sistemes de calefacció i refrigeració, i a curt termini s'hi instal.larà el sistema de control d'humitat.

Rajoles amb l'esmalt ferit

De vegades trobarem zones on l'esmalt estava adherit a la tela d'arrencament, craquelat o amb una feble unió al suport. En aquestes situacions es fixava la capa superficial i després es procedia a la neteja. La fixació de l'esmalt o vidrat consistia en els passos següents: eliminar antics adhesius, consolidar el suport (argila) amb Paraloid B-72 (resina sintètica) i fixar els fragments de vidrat amb Imedio (adhesiu nitrocel.lulòsic) en una solució al 30% d'acetona, per donar a l'adhesiu menys densitat i elevar el poder de penetració. Altres cops vam trobar que la unió de l'esmalt era total, els fragments eren minúsculs i la pèrdua del material coincidia amb el trencament del suport. En aquest cas, el mal estat de la rajola i la suma d'adhesius utilitzats a la primera fase de fixació i arrencament (anys 89-90), juntament amb el pas del temps (cinc anys emmagatzemades), en ocasions han fet els materials insolubles i irreversibles. Aleshores el que es feia era unir perfectament la rajola trencada i reintegrar amb massilla l'esmalt perdut. Altres tipus d'intervencions també van debilitar la capa superficial. En són un exemple les rajoles tallades en col.locar-les per obeir una composició o senzillament per problemes d'espai; totes les zones tallades estaven escantonades (anys quaranta). Aquestes zones es consolidaven o es reintegraven. També es van trobar ceràmiques, col.locades als anys quaranta, totalment deteriorades, les quals tenen un 20% aproximadament de pèrdua de vidrat i l'altre 80% estava al mateix nivell del suport i són totalment opaques. Aquestes pertanyen a l'arrambador 161 de l'espai 2; n'hi ha 32 i procedeixen del sòl de l'altar de l'església parroquial de Santa Maria de Martorell, estan totalment gastades i són opaques perquè van quedar afectades en un incendi. S'han netejat sense cap tipus de problema, ja que la unió esmalt-suport era bona. Aquestes rajoles s'han tractat amb una solució de Paraloid al 15% amb toluè. Aquest tractament també es va fer amb les escantonades pròpies de l'envelliment de la ceràmica. Són punts febles que no s'hauran de reintegrar, ja que s'amagaria la bellesa històrica de la rajola, però sí que és encertat donar-hi un tractament perquè la degradació no vagi a més.

Excés de morter al revers de les rajoles

En un primer moment, quan es va entrar en contacte amb les ceràmiques, es va observar que el dors de les rajoles estava net. Però quan vam comencar amb els conjunts d'arrambadors 161 i 162, i sobretot els 157, 158 i 159 i el sòl de l'espai 20 núm. 101, es va trobar entre un 60 % i un 70% de rajoles amb excessos de morter molt dur. Moltes d'aquestes rajoles estaven trencades i tenien restes d'adhesiu (Imedio) que unien alhora la ceràmica i el morter que no van eliminar. Es va intentar rebaixar el morter amb molta cura quan els gruixos eren excessius, però es corria el perill de fracturar les rajoles. Era preferible deixar-les amb el morter. Algunes es van rebaixar amb discos de polir , però també era perillós. Tenint en compte que un mateix arrambador estava compost de rajoles de diferents gruixos en origen, el fet de deixar restes de morter no havia de ser un problema afegit. A l'hora de col.locar-les al seu espai original, vam proposar de posar-hi una pasta adhesiva que solucionava el problema, ja que admetia posar-ne més o menys quantitat a fi d'anivellar les alçades entre rajoles de diferents gruixos. En altres arambadors, arcs i laterals, les rajoles estaven més netes i les restes que quedaven ens informaven d'uns morters de calç i sorra, material tou i fàcil d'eliminar.

Rajoles trencades abans o durant les intervencions de recopilació i col.locació dels anys quaranta

Són les rajoles que es van trencar a l'hora de col.locar-les o que ja estaven trencades i, aprofitant el moment d'instal.lar-les, les van ajuntar amb el mateix morter. També ens trobarem amb fragments d'altres ceràmiques que units amb morter formaven una rajola sensera (en situacions en què els faltava una rajola en concret). També hi havia cantoneres que havien perdut material, les quals també es van omplir amb morter. Es va eliminar el morter dels talls de fragmentació i es van unir correctament i es van reintegrar amb massilla o escaiola, segons la profunditat i la pèrdua de material. Aquest material es polia i es consolidava, i així quedava preparat per retocar.

Rajoles enganxades amb Imedio durant les intervencions dels anys 1989/1990

S'observa un tall molt net en els fragments. Sembla, doncs, que les rajoles s'han trencat en el procés d'arrencament, ja que a més d'un tall recent s'observa un revers carregat d'uns gruixos importants de diversos morters (ciment blanc i pòrtland), difícil d'eliminar sense que es trenqui la rajola. Aquest fet ens fa pensar que l'adhesió d'aquestes rajoles amb al mur era molt forta i que, en conseqüència, durant el procés d'arrencament es devien trencar i van ser enganxades simplement amb el pròposit que no se'n perdés cap fragment. Es va procedir a desenganxar-les i a unir-les correctament. Aquesta vegada la capa de vidrat també en va patir les conseqüències, i les zones en què se'n va perdre es van reintegrar amb massilla preparada.

Excessos de cola d'arrencament

Els excessos de cola es van localitzar a les rajoles que originalment eren a la part inferior dels arrambadors (sòcols, primeres files i sòls). Se suposa que durant el procés d'arrencament la cola que es va aplicar va anar relliscant, cosa que va afectar més directament aquestes zones. En altres rajoles i de manera aleatòria, en extreure la tela, es trobava una emulsió blanca, com un tel que cobria tota la superfície, per la qual cosa es dedueix que l'adhesiu utilitzat estava aplicat en una solució massa forta. Quan la rajola no tenia cap problema dels esmentats fins ara, l'operació era molt senzilla. Eliminaven la tela d'arrencament en contacte amb vapors d'aigua i així s'anul.lava l'adhesiu i s'extreia fàcilment. Tot seguit, aprofitant que l'adhesiu era tou, i amb l'ajuda d'un raspallet i una camussa humitejada amb alcohol, la rajola quedava perfectament neta i seca. Quan ens trobàvem amb excessos de cola, el procediment s'havia de repetir més d'una vegada. Però quan la ceràmica tenia algun altre deteriorament a la capa superficial, l'excés de cola representava un problema afegit. La neteja es feia més puntual i laboriosa i calia utilitzar alcohol i acetona en forma de mixta o per separat.

PRESENTACIÓ

Reintegració amb massilla colorada

En un primer conjunt de rajoles, per reintegrar les zones més superficials es va utilitzar massilla blanca. Es polia, es consolidava i es deixava preparada per retocar amb pintures acríliques, i finalment es vernissava. Tenint en compte la quantitat de rajoles que s'havien de retocar, es va pensar que calia trobar alguna manera d'agilitar la feina i es va tenyir molt bé l'estuc abans de ser aplicat, segons els colors que hi predominen i seguint el dibuix de la ceràmica. Observem que la massilla colorada, un cop seca, baixa de to i el color es fa massa clar, pèro quan es consolida amb Paraloid el color puja i queda molt semblant al color original i molt més integrada que el retoc amb pinzell. Finalment, es va perfilar el dibuix amb un siena fosc i es va vernissar. En aquest punt de la reintegració es va plantejar la importància del tipus de retoc. S'hauria pogut donar un mateix to de color (retoc arqueològic) a totes les reintegracions, però hi havia tantes rajoles afectades, que s'hauria vist molt més la reparació de les ceràmiques que la bellesa del conjunt que formen. És per això que es va optar per un retoc il.lusionista. Cal dir qué hem detallat gràficament els retocs que s'han fet en cada arrambador.

Instal.lació

La constructora que va portar a terme en una fase prèvia l'arranjament dels problemes d'humitat, va fer la preparació dels murs i la instal.lació de les rajoles.
Aquesta constructora es va fer càrrec de la rehabilitació de l'edifici per poder albergar novament les composicions de ceràmiques al seu lloc original, en unes òptimes condicions ambientals.
La tasca del restaurador en aquest punt ha estat organitzar les composicions perquè es col.loquin correctament en ordre i fidelment al seu espai. Es va escollir un adhesiu (Fermafix) per unir les rajoles als panells de suport (Estiropor). De tota manera, es va controlar que els materials que s'utilitzessin fossin estables, reversibles, compatibles i de qualitat.
També es va utilitzar massilla aguaplast per aplicar la beurada que en un principi era de calç i griffi. Aquesta no era prou adequada, era massa basta, l'havien aplicat de manera tradicional els paletes i la neteja de les restes va ser molt entretinguda. Aquest tipus de beurada només es va col.locar en els arrambadors instal.lats a la primera capella de la dreta (núm. 160, 161, 162) i a la capelleta de la verge de Montserrat. Aquestes rajoles es van instal.lar el mes d'abril de l995 a fi d'exposar una mostra de la primera fase del projecte d'adequació de les sales del Museu Municipal Vicenç Ros. Aquesta enrajolada es va fer amb la reparació de les ceràmiques inacabada, ja que en el seu moment no hi havia temps material per deixar les rajoles totalment acabades.
Les rajoles que s'hi van col.locar estaven netes, consolidades i enganxades, i un 50% (les més fràgils), reintegrades. La resta de feina de reintegració i retoc es va fer in situ. El resultat va ser satisfactori, però la labor va ser més costosa pel que fa a temps i esforç. No és el mateix treballar les rajoles en vertical i estàtiques que treballar-les a l'estudi. Tots els altres conjunts es van treballar al laboratori, i es van deixar les rajoles restaurades, numerades, classificades i encaixades, preparades per col.locar-les. Un cop al seu lloc se'ls va aplicar una beurada d'aguaplast de manera més acurada a fi de no embrutar les rajoles que ja estaven totalment acabades.
El procés de col.locació d'aquests últims conjunts es va fer el gener de 1996. La restauració en la fase que descriu la memòria va durar des del març de 1995 fins a primers de febrer de 1996

CONCLUSIONS

En aquesta feina ens hem trobat amb peces que no solament s'han de restaurar de les agressions del pas del temps, sinó també de les nostres intervencions. Evidentment que això ens dificulta la tasca, però també ens apropa a la realitat de la restauració actual i ens obliga a plantejar criteris de restauració i a veure la millor manera d'aplicar-los a la situació.

Aquest treball ens ha aportat un sentit d'equilibri entre la qualitat i la quantitat, ja que hem hagut de tractar les rajoles individualment i, a la vegada, hem hagut de mantenir una constant visió de conjunt, cosa que ens ha obligat a inventar fórmules d'agilitació del treball, com és el cas de la massilla colorada, una excel.lent aportació no només pel que fa a la reducció de temps sinó també a la qualitat de l'acabat.

Seguint amb els criteris de retauració, ens preguntem si la ceràmica es trobava en el lloc adequat i si estava col.locada correctament. Una vegada resolt el problema d'humitats de l'edifici, i tenint en compte que es tracta d'un museu que alberga l'obra personal del seu fundador i que les composicions de ceràmica són una de les seves expressions, òbviament aprovem que s'hagi respectat el seu llegat.

La mateixa restauració és un viatge per la història de l'obra d'art i, en el cas de la ceràmica, un recorregut per una història més quotidiana que mereix tant respecte i dedicació com la història en majúscules.

Neus Campmany


Inici   
Curriculum Obres restaurades Exposició de memòries Taller Contactar
Neus Campmany Queralt© 2006
Restauració d'obres d'art - Restauración de obras de arte

Especialitzats en la restauració de pintura sobre tela i sobre fusta, porcelana, ceramica, talla de fusta i altres antiguitats.
Especializados en la restauración de pintura sobre tela y sobre madera, porcelana, ceramica, talla de madera y otras antiguedades