| RESTAURACIÓ DE LA COL.LECCIÓ DE CERÀMICA DEL MUSEU MUNICIPAL VICENÇ ROS DE MARTORELL |
ANTECEDENTS
 En aquest treball ens
trobem amb unes peces de ceràmica catalana de procedència desconeguda,
que pertanyen a final del segle XVII, al XVIII i al XIX. Es tracta d'una part
de les rajoles de la col.lecció particular del senyor Vicenç
Ros que l'any 1964 va donar al poble de Martorell.
Va recopilar al llarc
de mitja vida una gran quantitat de rajoles de procedència molt diversa
i les va distribuir en els espais formant composicions al seu gust. El pas
del temps, les males condicions mediambientals de l'edifici (antic convent
de caputxins del segle XVII) i el consegüent deteriorament dels materials
exposats van fer necessari l'inici de la restauració. El 1988 es va
posar en marxa un projecte de rehabilitació del Museu Vicenç
Ros i van començar les obres de restauració. A final de 1993
es van aturar.
L'any 1995 es va iniciar
un nou projecte d'adequació de les sales del Museu Municipal Vicenç
Ros i el març d'aquest mateix any comença la nova fase de restauració
que detallem en aquesta memòria.
DESCRIPCIÓ DEL
MATERIAL
Són vuit arrambadors,
una capelleta amb la imatge de la verge de Montserrat, dos sòls, dos
arcs i laterals de composició lliure. Les rajoles es presenten emmagatzemades
en caixes de fusta en conjunts de vint rajoles protegides amb la tela d'arrencament
i separades l'una de l'altra amb plàstic de bombolletes i classificades
numèricament de manera que es puguin reproduir les composicions en
els seus espais originals.
Predominen les rajoles
de dibuix tancat: estel de vuit puntes, amb gresolets, amb fruites, verdures,
flors, rosa dels vents... I les de mostra: de la vela, del "clavell",
del "fregall", amb fulles d'acant i amb altres elements vegetals.
Totes tenen una decoració policromada.
La tasca ha consistit
a deixar les rajoles restaurades i preparades per vestir les parets de la
mateixa manera que el senyor Vicenç Ros les va col.locar.
ESTAT DE CONSERVACIÓ
I PROCÉS DE RESTAURACIÓ
Les rajoles ens les trobem
cobertes per la part de la ceràmica amb tela de cotó adherida
amb acetat de polivinil.
La primera operació
va consistir a retirar aquesta tela amb vapors d'aigua. Un cop treta la tela,
es va apreciar que les rajoles tenien diferents tipus de deteriorament, a
causa del pas del temps i de les intervencions dels anys quaranta i de les
que es van portar a terme l'any 1989. Això va fer plantejar diferents
estratègies de restauració segons les afeccions que patien i
que tot seguit esmentem.
Dessalinització
Quan es va plantejar
la restauració de les composicions es va pensar en el procés
de dessalinització de les rajoles, però quan van quedar sense
tela es va veure que el mètode seria molt més agressiu que preventiu.
Cal afegir que a primera vista no s'observaven sals, però sí
que es podia veure el mal que havien fet quan hi van ser (despreniments, craquelats
i manca de capa superficial).
A aquestes ceràmiques
sembla que se'ls va aplicar un primer tractament de neteja i consolidació
del vidrat deteriorat. D'aquesta manera, es va eliminar l'evidència
de sals.
El millor tractament
preventiu perquè les sals no proliferin és el manteniment de
la ceràmica en unes condicions ambientals estables, és a dir,
una temperatura entre 18 C i 20 C i una humitat relativa del 65% aproximadament.
Actualment el MVR està
proveït de sistemes de calefacció i refrigeració, i a curt
termini s'hi instal.larà el sistema de control d'humitat.
Rajoles amb l'esmalt
ferit
De vegades trobarem zones
on l'esmalt estava adherit a la tela d'arrencament, craquelat o amb una feble
unió al suport. En aquestes situacions es fixava la capa superficial
i després es procedia a la neteja.
La fixació de
l'esmalt o vidrat consistia en els passos següents: eliminar antics adhesius,
consolidar el suport (argila) amb Paraloid B-72 (resina sintètica)
i fixar els fragments de vidrat amb Imedio (adhesiu nitrocel.lulòsic)
en una solució al 30% d'acetona, per donar a l'adhesiu menys densitat
i elevar el poder de penetració. Altres cops vam trobar que la unió
de l'esmalt era total, els fragments eren minúsculs i la pèrdua
del material coincidia amb el trencament del suport. En aquest cas, el mal
estat de la rajola i la suma d'adhesius utilitzats a la primera fase de fixació
i arrencament (anys 89-90), juntament amb el pas del temps (cinc anys emmagatzemades),
en ocasions han fet els materials insolubles i irreversibles. Aleshores el
que es feia era unir perfectament la rajola trencada i reintegrar amb massilla
l'esmalt perdut.
Altres tipus d'intervencions
també van debilitar la capa superficial. En són un exemple les
rajoles tallades en col.locar-les per obeir una composició o senzillament
per problemes d'espai; totes les zones tallades estaven escantonades (anys
quaranta). Aquestes zones es consolidaven o es reintegraven.
També es van trobar
ceràmiques, col.locades
als anys quaranta, totalment
deteriorades, les quals tenen un 20% aproximadament de pèrdua de vidrat
i l'altre 80% estava al mateix nivell del suport i són totalment opaques.
Aquestes pertanyen a l'arrambador 161 de l'espai 2; n'hi ha 32 i procedeixen
del sòl de l'altar de l'església parroquial de Santa Maria de
Martorell, estan totalment gastades i són opaques perquè van
quedar afectades en un incendi. S'han netejat sense cap tipus de problema,
ja que la unió esmalt-suport era bona.
Aquestes rajoles s'han
tractat amb una solució de Paraloid al 15% amb toluè. Aquest
tractament també es va fer amb les escantonades pròpies de l'envelliment
de la ceràmica. Són punts febles que no s'hauran de reintegrar,
ja que s'amagaria la bellesa històrica de la rajola, però sí
que és encertat donar-hi un tractament perquè la degradació
no vagi a més.
Excés de morter
al revers de les rajoles
En un primer moment,
quan es va entrar en contacte amb les ceràmiques, es va observar que
el dors de les rajoles estava net. Però quan vam comencar amb els conjunts
d'arrambadors 161 i 162, i sobretot els 157, 158 i 159 i el sòl de
l'espai 20 núm. 101, es va trobar entre un 60 % i un 70% de rajoles
amb excessos de morter molt dur.
Moltes d'aquestes rajoles
estaven trencades i tenien restes d'adhesiu (Imedio) que unien alhora la ceràmica
i el morter que no van eliminar. Es va intentar rebaixar el morter amb molta
cura quan els gruixos eren excessius, però es corria el perill de fracturar
les rajoles. Era preferible deixar-les amb el morter. Algunes es van rebaixar
amb discos de polir , però també era perillós. Tenint
en compte que un mateix arrambador estava compost de rajoles de diferents
gruixos en origen, el fet de deixar restes de morter no havia de ser un problema
afegit. A l'hora de col.locar-les al seu espai original, vam proposar de posar-hi
una pasta adhesiva que solucionava el problema, ja que admetia posar-ne més
o menys quantitat a fi d'anivellar les alçades entre rajoles de diferents
gruixos.
En altres arambadors,
arcs i laterals, les rajoles estaven més netes i les restes que quedaven
ens informaven d'uns morters de calç i sorra, material tou i fàcil
d'eliminar.
Rajoles trencades abans
o durant les intervencions de recopilació i col.locació dels
anys quaranta
 Són les rajoles
que es van trencar a l'hora de col.locar-les o que ja estaven trencades i,
aprofitant el moment d'instal.lar-les, les van ajuntar amb el mateix morter.
També ens trobarem amb fragments d'altres ceràmiques que units
amb morter formaven una rajola sensera (en situacions en què els faltava
una rajola en concret). També hi havia cantoneres que havien perdut
material, les quals també es van omplir amb morter.
Es va eliminar el morter
dels talls de fragmentació i es van unir correctament i es van reintegrar
amb massilla o escaiola, segons la profunditat i la pèrdua de material.
Aquest material es polia i es consolidava, i així quedava preparat
per retocar.
Rajoles enganxades amb
Imedio durant les intervencions dels anys 1989/1990
S'observa un tall molt
net en els fragments. Sembla, doncs, que les rajoles s'han trencat en el procés
d'arrencament, ja que a més d'un tall recent s'observa un revers carregat
d'uns gruixos importants de diversos morters (ciment blanc i pòrtland),
difícil d'eliminar sense que es trenqui la rajola.
Aquest fet ens fa pensar
que l'adhesió d'aquestes rajoles amb al mur era molt forta i que, en
conseqüència, durant el procés d'arrencament es devien
trencar i van ser enganxades simplement amb el pròposit que no se'n
perdés cap fragment.
Es va procedir a desenganxar-les
i a unir-les correctament. Aquesta vegada la capa de vidrat també en
va patir les conseqüències, i les zones en què se'n va
perdre es van reintegrar amb massilla preparada.
Excessos de cola d'arrencament
Els excessos de cola
es van localitzar a les rajoles que originalment eren a la part inferior dels
arrambadors (sòcols, primeres files i sòls).
Se suposa que durant
el procés d'arrencament la cola que es va aplicar va anar relliscant,
cosa que va afectar més directament aquestes zones.
En altres rajoles i de
manera aleatòria, en extreure la tela, es trobava una emulsió
blanca, com un tel que cobria tota la superfície, per la qual cosa
es dedueix que l'adhesiu utilitzat estava aplicat en una solució massa
forta.
Quan la rajola no tenia
cap problema dels esmentats fins ara, l'operació era molt senzilla.
Eliminaven la tela d'arrencament en contacte amb vapors d'aigua i així
s'anul.lava l'adhesiu i s'extreia fàcilment. Tot seguit, aprofitant
que l'adhesiu era tou, i amb l'ajuda d'un raspallet i una camussa humitejada
amb alcohol, la rajola quedava perfectament neta i seca.
Quan ens trobàvem
amb excessos de cola, el procediment s'havia de repetir més d'una vegada.
Però quan la ceràmica tenia algun altre deteriorament a la capa
superficial, l'excés de cola representava un problema afegit. La neteja
es feia més puntual i laboriosa i calia utilitzar alcohol i acetona
en forma de mixta o per separat.
PRESENTACIÓ
Reintegració amb
massilla colorada
En un primer conjunt
de rajoles, per reintegrar les zones més superficials es va utilitzar
massilla blanca. Es polia, es consolidava i es deixava preparada per retocar
amb pintures acríliques, i finalment es vernissava.
Tenint en compte la quantitat
de rajoles que s'havien de retocar, es va pensar que calia trobar alguna manera
d'agilitar la feina i es va tenyir molt bé l'estuc abans de ser aplicat,
segons els colors que hi predominen i seguint el dibuix de la ceràmica.
Observem que la massilla colorada, un cop seca, baixa de to i el color es
fa massa clar, pèro quan es consolida amb Paraloid el color puja i
queda molt semblant al color original i molt més integrada que el retoc
amb pinzell. Finalment, es va perfilar el dibuix amb un siena fosc i es va
vernissar.
En aquest punt de la
reintegració es va plantejar la importància del tipus de retoc.
S'hauria pogut donar un mateix to de color (retoc arqueològic) a totes
les reintegracions, però hi havia tantes rajoles afectades, que s'hauria
vist molt més la reparació de les ceràmiques que la bellesa
del conjunt que formen. És per això que es va optar per un retoc
il.lusionista.
Cal dir qué hem
detallat gràficament els retocs que s'han fet en cada arrambador.
Instal.lació
 La constructora que va
portar a terme en una fase prèvia l'arranjament dels problemes d'humitat,
va fer la preparació dels murs i la instal.lació de les rajoles.
Aquesta constructora es va fer càrrec de la rehabilitació de
l'edifici per poder albergar novament les composicions de ceràmiques
al seu lloc original, en unes òptimes condicions ambientals.
La tasca del restaurador
en aquest punt ha estat organitzar les composicions perquè es col.loquin
correctament en ordre i fidelment al seu espai. Es va escollir un adhesiu
(Fermafix) per unir les rajoles als panells de suport (Estiropor). De tota
manera, es va controlar que els materials que s'utilitzessin fossin estables,
reversibles, compatibles i de qualitat.
També es va utilitzar
massilla aguaplast per aplicar la beurada que en un principi era de calç
i griffi. Aquesta no era prou adequada, era massa basta, l'havien aplicat
de manera tradicional els paletes i la neteja de les restes va ser molt entretinguda.
Aquest tipus de beurada només es va col.locar en els arrambadors instal.lats
a la primera capella de la dreta (núm. 160, 161, 162) i a la capelleta
de la verge de Montserrat. Aquestes rajoles es van instal.lar el mes d'abril
de l995 a fi d'exposar una mostra de la primera fase del projecte d'adequació
de les sales del Museu Municipal Vicenç Ros. Aquesta enrajolada es
va fer amb la reparació de les ceràmiques inacabada, ja que
en el seu moment no hi havia temps material per deixar
 les
rajoles totalment acabades.
Les rajoles que s'hi
van col.locar estaven netes, consolidades i enganxades, i un 50% (les més
fràgils), reintegrades. La resta de feina de reintegració i
retoc es va fer in situ. El resultat va ser satisfactori, però la labor
va ser més costosa pel que fa a temps i esforç. No és
el mateix treballar les rajoles en vertical i estàtiques que treballar-les
a l'estudi. Tots els altres conjunts es van treballar al laboratori, i es
van deixar les rajoles restaurades, numerades, classificades i encaixades,
preparades per col.locar-les.
Un cop al seu lloc se'ls
va aplicar una beurada d'aguaplast de manera més acurada a fi de no
embrutar les rajoles que ja estaven totalment acabades.
El procés de col.locació
d'aquests últims conjunts es va fer el gener de 1996. La restauració
en la fase que descriu la memòria va durar des del març de 1995
fins a primers de febrer de 1996
CONCLUSIONS
En aquesta feina ens
hem trobat amb peces que no solament s'han de restaurar de les agressions
del pas del temps, sinó també de les nostres intervencions.
Evidentment que això ens dificulta la tasca, però també
ens apropa a la realitat de la restauració actual i ens obliga a plantejar
criteris de restauració i a veure la millor manera d'aplicar-los a
la situació.
Aquest treball ens ha
aportat un sentit d'equilibri entre la qualitat i la quantitat, ja que hem
hagut de tractar les rajoles individualment i, a la vegada, hem hagut de mantenir
una constant visió de conjunt, cosa que ens ha obligat a inventar fórmules
d'agilitació del treball, com és el cas de la massilla colorada,
una excel.lent aportació no només pel que fa a la reducció
de temps sinó també a la qualitat de l'acabat.
Seguint amb els criteris
de retauració, ens preguntem si la ceràmica es trobava en el
lloc adequat i si estava col.locada correctament. Una vegada resolt el problema
d'humitats de l'edifici, i tenint en compte que es tracta d'un museu que alberga
l'obra personal del seu fundador i que les composicions de ceràmica
són una de les seves expressions, òbviament aprovem que s'hagi
respectat el seu llegat.
La mateixa restauració
és un viatge per la història de l'obra d'art i, en el cas de
la ceràmica, un recorregut per una història més quotidiana
que mereix tant respecte i dedicació com la història en majúscules.
Neus Campmany
|
|
|
