COL·LECCIÓ DE CERÀMICA

RESTAURACIÓ DE LA COL·LECCIÓ DE CERÀMICA DEL MUSEU MUNICIPAL VICENÇ ROS DE MARTORELL

Els excessos de cola es van localitzar a les rajoles que originalment eren a la part inferior dels arrambadors (sòcols, primeres files i sòls). Se suposa que durant el procés d’arrencament la cola que es va aplicar va anar relliscant, cosa que va afectar més directament aquestes zones. En altres rajoles i de manera aleatòria, en extreure la tela, es trobava una emulsió blanca, com un tel que cobria tota la superfície, per la qual cosa es dedueix que l’adhesiu utilitzat estava aplicat en una solució massa forta. Quan la rajola no tenia cap problema dels esmentats fins ara, l’operació era molt senzilla. Eliminaven la tela d’arrencament en contacte amb vapors d’aigua i així s’anul.lava l’adhesiu i s’extreia fàcilment. Tot seguit, aprofitant que l’adhesiu era tou, i amb l’ajuda d’un raspallet i una camussa humitejada amb alcohol, la rajola quedava perfectament neta i seca. Quan ens trobàvem amb excessos de cola, el procediment s’havia de repetir més d’una vegada. Però quan la ceràmica tenia algun altre deteriorament a la capa superficial, l’excés de cola representava un problema afegit. La neteja es feia més puntual i laboriosa i calia utilitzar alcohol i acetona en forma de mixta o per separat.  

PRESENTACIÓ

Reintegració amb massilla colorada 

En un primer conjunt de rajoles, per reintegrar les zones més superficials es va utilitzar massilla blanca. Es polia, es consolidava i es deixava preparada per retocar amb pintures acríliques, i finalment es vernissava. Tenint en compte la quantitat de rajoles que s’havien de retocar, es va pensar que calia trobar alguna manera d’agilitar la feina i es va tenyir molt bé l’estuc abans de ser aplicat, segons els colors que hi predominen i seguint el dibuix de la ceràmica. Observem que la massilla colorada, un cop seca, baixa de to i el color es fa massa clar, pèro quan es consolida amb Paraloid el color puja i queda molt semblant al color original i molt més integrada que el retoc amb pinzell. Finalment, es va perfilar el dibuix amb un siena fosc i es va vernissar. En aquest punt de la reintegració es va plantejar la importància del tipus de retoc. S’hauria pogut donar un mateix to de color (retoc arqueològic) a totes les reintegracions, però hi havia tantes rajoles afectades, que s’hauria vist molt més la reparació de les ceràmiques que la bellesa del conjunt que formen. És per això que es va optar per un retoc il.lusionista. Cal dir qué hem detallat gràficament els retocs que s’han fet en cada arrambador.

Instal.lació 

La constructora que va portar a terme en una fase prèvia l’arranjament dels problemes d’humitat, va fer la preparació dels murs i la instal.lació de les rajoles. 
Aquesta constructora es va fer càrrec de la rehabilitació de l’edifici per poder albergar novament les composicions de ceràmiques al seu lloc original, en unes òptimes condicions ambientals.  
La tasca del restaurador en aquest punt ha estat organitzar les composicions perquè es col.loquin correctament en ordre i fidelment al seu espai. Es va escollir un adhesiu (Fermafix) per unir les rajoles als panells de suport (Estiropor). De tota manera, es va controlar que els materials que s’utilitzessin fossin estables, reversibles, compatibles i de qualitat.  
També es va utilitzar massilla aguaplast per aplicar la beurada que en un principi era de calç i griffi. Aquesta no era prou adequada, era massa basta, l’havien aplicat de manera tradicional els paletes i la neteja de les restes va ser molt entretinguda. Aquest tipus de beurada només es va col.locar en els arrambadors instal.lats a la primera capella de la dreta (núm. 160, 161, 162) i a la capelleta de la verge de Montserrat. Aquestes rajoles es van instal.lar el mes d’abril de l995 a fi d’exposar una mostra de la primera fase del projecte d’adequació de les sales del Museu Municipal Vicenç Ros. Aquesta enrajolada es va fer amb la reparació de les ceràmiques inacabada, ja que en el seu moment no hi havia temps material per deixar les rajoles totalment acabades.Les rajoles que s’hi van col.locar estaven netes, consolidades i enganxades, i un 50% (les més fràgils), reintegrades. La resta de feina de reintegració i retoc es va fer in situ. El resultat va ser satisfactori, però la labor va ser més costosa pel que fa a temps i esforç. No és el mateix treballar les rajoles en vertical i estàtiques que treballar-les a l’estudi. Tots els altres conjunts es van treballar al laboratori, i es van deixar les rajoles restaurades, numerades, classificades i encaixades, preparades per col.locar-les. Un cop al seu lloc se’ls va aplicar una beurada d’aguaplast de manera més acurada a fi de no embrutar les rajoles que ja estaven totalment acabades.  
El procés de col.locació d’aquests últims conjunts es va fer el gener de 1996. La restauració en la fase que descriu la memòria va durar des del març de 1995 fins a primers de febrer de 1996 

CONCLUSIONS

En aquesta feina ens hem trobat amb peces que no solament s’han de restaurar de les agressions del pas del temps, sinó també de les nostres intervencions. Evidentment que això ens dificulta la tasca, però també ens apropa a la realitat de la restauració actual i ens obliga a plantejar criteris de restauració i a veure la millor manera d’aplicar-los a la situació.

Aquest treball ens ha aportat un sentit d’equilibri entre la qualitat i la quantitat, ja que hem hagut de tractar les rajoles individualment i, a la vegada, hem hagut de mantenir una constant visió de conjunt, cosa que ens ha obligat a inventar fórmules d’agilitació del treball, com és el cas de la massilla colorada, una excel.lent aportació no només pel que fa a la reducció de temps sinó també a la qualitat de l’acabat.  

Seguint amb els criteris de retauració, ens preguntem si la ceràmica es trobava en el lloc adequat i si estava col.locada correctament. Una vegada resolt el problema d’humitats de l’edifici, i tenint en compte que es tracta d’un museu que alberga l’obra personal del seu fundador i que les composicions de ceràmica són una de les seves expressions, òbviament aprovem que s’hagi respectat el seu llegat.  

La mateixa restauració és un viatge per la història de l’obra d’art i, en el cas de la ceràmica, un recorregut per una història més quotidiana que mereix tant respecte i dedicació com la història en majúscules. 

Neus Campmany